
Després de llegir la novel·la Em dic vermell (2007, Edicions Bromera) un entén una miqueta més perquè Orhan Pamuk és considerat l'escriptor més important de la literatura turca contemporània. Aquesta obra és una immersió profunda en l'insòlit món dels miniaturistes de l'Istambul del segle XVI, i la difícil disjuntiva d'aquests artistes, que veuen com la influència imparable del Renaixement a Occident els aboca irremeiablement a la decadència. Tot això combinat amb una sospita que ens acompanya durant tot el llibre, al més pur estil de la novel·la negra, i una història d'amor amb tints gairebé èpics. Un llibre magnífic, del qual us oferim ara alguns fragments que ens han cridat l'atenció:
“No diré que quan ets davant de la mort els diners ja no tenen gens d’importància a la vida. Fins i tot quan ets mort continues sabent la importància que tenen els diners” (p.10).
“Vaig entendre que l’ésser humà acaba oblidant una cara que no veu per més que l’estimi” (p.13).
“La veritable mestria i virtuosisme consisteixen a pintar una meravella inigualable i no deixar el més mínim rastre que permeti reconèixer la identitat de l’il·lustrador” (p.28).
“Els mestres venecians havien descobert mètodes i tècniques per poder diferenciar un home de tots els altres, no per la seva roba i les seves condecoracions sinó pels trets de la seva cara. D’això en diuen retrat” (p.37).
“Si la cara de la teva estimada viu gravada al teu cor, el món continua sent casa teva” (p.43).
“La pintura és silenci per la ment i música per als ulls” (p.77).
“Recordar és saber el que s’ha vist. Saber és recordar el que s’ha vist. Veure és saber sense recordar” (p.97).
“Senzillament no oblido mai que les històries no es recorden amb fantasies sinó amb paraules” (p.101).
“Un home que sap abraçar és un bon home” (p.117).
“Abans de morir vaig recordar un conte sirià que havia sentit quan començava a deixar de ser un nen. Un vell solitari es desperta una nit, s’aixeca i beu un got d’aigua. Vol posar el got en una taula quan veu que allà no hi ha l’espelma. On és? Des de l’interior de la casa es filtra una llum tènue com un fil. La segueix, tornant sobre els seus passos fins al seu dormitori, hi entra i veu algú estirat al seu llit amb l’espelma a la mà. ‘Qui ets?’, li pregunta. ‘La Mort’, respon l’estrany. El vell se submergeix en un silenci enigmàtic i després diu: ‘Així que has vingut’. ‘Sí’, contesta la Mort, amb alegria. Però el vell respon decidit: ‘No, ets un somni que deixat a mitges’. En aquell moment bufa l’espelma que sosté l’estrany i tot s’enfonsa en la foscor. El vell s’estira al seu llit buit i s’adorm. Viu vint anys més” (p.203).
“Com que sé que els dards de les crítiques, que apuntaven en aquells llegendaris mestres que en aquell temps dirigien els tallers, ara es claven sovint a la meva esquena, m’agradaria que vosaltres sabéssiu que certes acusacions corrents que se’ns fan no tenen cap mena de fonament.
Si no ens agrada cap cosa nova és perquè no hi ha res de nou que realment pugui agradar ningú.
Tractem la major part dels homes com si fossin imbècils perquè són imbècils, no perquè estiguem nerviosos, perquè siguem infeliços, ni perquè tinguem cap altre defecte” (p.278).
“- Els dius que estaves posant ungüents a les ferides del seu pare.
Aquella frase no només va donar color al nostre amor, que s’havia encallat entre la vida i la mort, el que està prohibit i el Paradís, la desesperació i la vergonya, sinó que es va convertir en la seva excusa. En els vint-i-sis anys següents, fins que el meu estimat marit en Negre va caure fulminat per un atac de cor al costat del pou, fèiem l’amor sempre a primera hora de la tarda mentre la llum del sol entrava pels porticons, els primers anys escoltant els crits d’en Sevket i l’Orhan, i sempre li dèiem ‘posar ungüents a les ferides’. I així va ser com els meus gelosos fills, que jo no volia que patissin les demandes i les enveges d’un pare rude i trist, van poder continuar dormint amb mi a les nits durant anys. Totes les dones que hi toquen saben que és molt millor dormir abraçada als fills que a un marit abatut i maltractat per la vida” (p.494).
“Vaig entendre que l’ésser humà acaba oblidant una cara que no veu per més que l’estimi” (p.13).
“La veritable mestria i virtuosisme consisteixen a pintar una meravella inigualable i no deixar el més mínim rastre que permeti reconèixer la identitat de l’il·lustrador” (p.28).
“Els mestres venecians havien descobert mètodes i tècniques per poder diferenciar un home de tots els altres, no per la seva roba i les seves condecoracions sinó pels trets de la seva cara. D’això en diuen retrat” (p.37).
“Si la cara de la teva estimada viu gravada al teu cor, el món continua sent casa teva” (p.43).
“La pintura és silenci per la ment i música per als ulls” (p.77).
“Recordar és saber el que s’ha vist. Saber és recordar el que s’ha vist. Veure és saber sense recordar” (p.97).
“Senzillament no oblido mai que les històries no es recorden amb fantasies sinó amb paraules” (p.101).
“Un home que sap abraçar és un bon home” (p.117).
“Abans de morir vaig recordar un conte sirià que havia sentit quan començava a deixar de ser un nen. Un vell solitari es desperta una nit, s’aixeca i beu un got d’aigua. Vol posar el got en una taula quan veu que allà no hi ha l’espelma. On és? Des de l’interior de la casa es filtra una llum tènue com un fil. La segueix, tornant sobre els seus passos fins al seu dormitori, hi entra i veu algú estirat al seu llit amb l’espelma a la mà. ‘Qui ets?’, li pregunta. ‘La Mort’, respon l’estrany. El vell se submergeix en un silenci enigmàtic i després diu: ‘Així que has vingut’. ‘Sí’, contesta la Mort, amb alegria. Però el vell respon decidit: ‘No, ets un somni que deixat a mitges’. En aquell moment bufa l’espelma que sosté l’estrany i tot s’enfonsa en la foscor. El vell s’estira al seu llit buit i s’adorm. Viu vint anys més” (p.203).
“Com que sé que els dards de les crítiques, que apuntaven en aquells llegendaris mestres que en aquell temps dirigien els tallers, ara es claven sovint a la meva esquena, m’agradaria que vosaltres sabéssiu que certes acusacions corrents que se’ns fan no tenen cap mena de fonament.
Si no ens agrada cap cosa nova és perquè no hi ha res de nou que realment pugui agradar ningú.
Tractem la major part dels homes com si fossin imbècils perquè són imbècils, no perquè estiguem nerviosos, perquè siguem infeliços, ni perquè tinguem cap altre defecte” (p.278).
“- Els dius que estaves posant ungüents a les ferides del seu pare.
Aquella frase no només va donar color al nostre amor, que s’havia encallat entre la vida i la mort, el que està prohibit i el Paradís, la desesperació i la vergonya, sinó que es va convertir en la seva excusa. En els vint-i-sis anys següents, fins que el meu estimat marit en Negre va caure fulminat per un atac de cor al costat del pou, fèiem l’amor sempre a primera hora de la tarda mentre la llum del sol entrava pels porticons, els primers anys escoltant els crits d’en Sevket i l’Orhan, i sempre li dèiem ‘posar ungüents a les ferides’. I així va ser com els meus gelosos fills, que jo no volia que patissin les demandes i les enveges d’un pare rude i trist, van poder continuar dormint amb mi a les nits durant anys. Totes les dones que hi toquen saben que és molt millor dormir abraçada als fills que a un marit abatut i maltractat per la vida” (p.494).